Els danys psicològics derivats d´accidents de trànsit

Si ens preguntessin per les conseqüències lesionals que poden derivar d’un accident de trànsit, molts de nosaltres cauríem fàcilment en l’error de pensar únicament en lesions corporals; danys purament físics i perceptibles en l’organisme de la persona. En aquest cas estaríem obviant una realitat irrefutable, i és que més enllà dels perjudicis anatòmics que poden ocasionar-se en aquest tipus d’esdeveniments, cert és que els mateixos es produeixen en seu d’un escenari traumàtic i de pànic. Una experiència d’aquest tipus no sempre és fàcil de processar o d’oblidar, i depenent de la gravetat de l’incident i de les particulartitats de la persona involucrada poden originar-se conseqüències psicològiques d’entitat molt diversa.

Aquests danys psicològics poden persistir de mode més o menys prolongat en el temps, però el que és indubtable és que qui els pateix té dret a veure’s indemnitzat per la seva sofrença encara que la seva demostració sigui més complicada pel seu caràcteri intangible o invisible.

En aquest sentit, el propi Barem d’accidents de trànsit –introduit per la Llei 35/2015, de 22 de setembre, de reforma del sistema del sistema de valoració dels danys i perjudicis causats a les persones en accidents de circulació- reconeix la seva possible indemnització com a seqüela sotes les qualificacions que s’exposen a continuació:

• Trastorns Neuròtics: S’inclouen les seqüeles derivades del trastorn per l’estrès posttraumàtic en els seus diferents graus. La sintomatologia del mateix ve conformada per rememoracions recurrents del succés, ansietat en situacions que puguin vincular la ment amb el moment del trauma, insomni, irritabilitat, pèrdua de desig per realitzar activitats o aficions que anteriorment es practicaven, etc.

El que requereix la normativa de valoració del dany aquí és que la clínica vingui causada per la producció d’un accident de circulació de certa entitat –per les circumstàncies del fet, la gravetat de les lesions o la sensibilitat de la víctima-. Així mateix, s’exigeix la involucració directa de la persona afectada pel quadre d’estrès, però en ocasions no serà necessàriament la víctima (el coneixement de les circumstàncies aterradores d’un accident patit per un familiar també pot fer desenvolupar la sintomatologia referida).
En aquest cas la prova de la seqüela es basaria en la teràpia i seguiment continu (no consultes puntuals) a càrrec d’un especialista en psicologia o psiquiatria clínica, plasmat en un informe que expressi l’estat final del pacient al moment de l’estabilització i que permiti valorar la seqüela.

• Altres trastorns Neuròtics: Aquesta classificació oberta permet valorar com a seqüela tot tipus de trastorn ansiofòbic desenvolupat com a conseqüència de l’accident i reconegut clínicament.
• Trastorns Permanents de l’Humor: Aquesta classificació inclou les subcategories del trastorn depressiu major crònic en els seus diferents graus i la del trastorn distímic. Ambdues patologies obeeixen a estats psíquics persistents que afecten al comportament, activitat, emocions i pensaments de la persona, i es vinculen majoritàriament amb pacients sotmesos a enutjosos i duradors processos de tractament que acaben amb seqüeles rellevants.

La valoració i graduació del trastorn depressiu com a seqüela dependrà de la continuïtat requerida en el seguiment mèdic o psicològic, així com de l’envergadura de la teràpia o tractament subministrat i de l’hospitalització o no en centre psiquiàtric.
Paral·lelament podria dir-se que el trastorn distímic respon a una agudització i prolongació per més de dos anys de la sintomatologia del trastorn depressiu, amb la qual cosa seria proper a un trastorn depressiu persistent. El que la normativa exigeix per a la seva valoració és l’existència de seguiment mèdic o psicològic esporàdic i la ncessitat de tractament intermitent.

• Agravacions: Aquesta categoria permet valorar com a seqüela l’agravació o desestabilització de demències o altres trastorns mentals existents amb anterioritats a l’accident. Òbviament, l’agravació ha de tornar a donar-se com a conseqüència directa d’aquest últim.

En aquest sentit, i segons el que s’estipula al Barem, el mínim de trastorn afectiu diagnosticat amb caràcter previ a l’accident impediria valorar en la seva integritat les seqüeles relatives a trastorns permanents de l’humor. En aquest supòsit ens trobaríem en el terreny de l’agravació, i conseqüentment la valoració econòmica de la seqüela seria substancialment menor.

Arribats a aquest punt, i vista la diversitat de danys psicològics que poden patir-se rere un accident de trànsit, procedeix tenir clar què haurà de complir-se per l’efectivitat de la reclamació de la seva indemnització, i això és l’acreditació de la seva existència a càrrec d’un professional.

Tal i com s’ha exposat ens trobem davant conseqüències lesives però de caràcter intangible; no tenen un recolzament corporal on manifestar-se i per tant requereixen d’una verificació externa. Haurem de valer-nos dels informes clínics expedits pels psicòlegs i/o psiquiàtres que ens assisteixin, i per dita tasca serà necessari acudir a tals professionals per efectuar seguiment i sotmetre’ns a la teràpia i/o tractament prescrit, i els diagnòstics hauran d’estar recolzats en els estudis científics que sobre la matèria venen descrits als manuals de diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals DSM-V o en el de classificació internacional d’enfermetats CIE-10.

Cal puntualitzar que el cost dels professionals descrits tampoc haurà de ser suportat per la víctima si el dany psicològic queda acreditat, donat que es parla d’una despesa d’assistència sanitària i torna a ser una partida indemnitzable a l’empara de la normativa existent a la matèria.

En definitiva, és sumament recomanable comptar amb la deguda assistència legal per tal d’obtenir la reparació íntegra de tots i cadascun dels danys patits, i no renunciar a la percepció de cap indemnització a la que legalment tinguem dret per no ser degudament assessorats.

* Si s’estima convenient un estudi de major profunditat poden ser objecte d’examen les guies mèdiques DSM-V i ICD (Diagnostic and Statical Manual of Mental Disorders i International Statistical Classification of Diseases and Related Health Problems, respectivament), als criteris de les quals remet el barem per procedir a la identificació i valoració de les seqüeles.