Responsabilitat patrimonial de l’estat per errors judicials

Responsabilitat patrimonial de l’estat per errors judicials

La responsabilitat civil no només existeix com a mecanisme indemnitzatori de danys ocasionats per persones físiques o jurídiques, el dany també ens pot venir causat per la pròpia activitat o inactivitat de l’administració pública, això més o menys és conegut arreu del món, però un els capítols de danys indemnitzables més desconeguts i complexos del nostre sistema és el que deriva dels errors dels propis tribunals en l’exercici de la seva funció.

El Ministeri de Justícia va pagar el 2013 un total de 3.789.897 euros per funcionament anormal de l’Administració, una quantitat que s’ha reduït en un milió d’euros respecte al 2012, que va ser de 4.773.074 euros[1], destacant la lentitud de la resposta de la justícia (retards indeguts) amb 72 expedients com un dels majors motius d’estimació d’aquesta responsabilitat patrimonial.

negligenciaEls casos més flagrants d’aquest tipus de responsabilitat els trobem en condemnes penals amb privació de llibertat de persones que al final resulten ser innocents. Per sort, al nostre país, igual que en la resta de països d’Europa i de la majoria del nostre entorn, la pena de mort està abolida (des de l’any 1995[2]). El dany moral i també psicològic que es pot irrogar a una persona que és condemnada injustament és fàcilment imaginable en certa dimensió, però en funció de cada cas, del tipus de delicte pel qual és condemnada, de cada persona, de la vida que portava, el seu treball, els seus amics, l’entorn social… la dimensió i valoració d’aquest dany pot arribar a ser incommensurable i en els casos de delictes d’especial alarma o repulsa social, irreparable.

Rafael Ricardi, mort al juny de 2014, representa en l’actualitat el cas de la major indemnització aconseguida mai a Espanya pels danys irrogats a conseqüència d’un error judicial. Va passar 13 anys a la presó acusat d’unes violacions que no havia comès. Ni els estudis posteriors que van demostrar que les anàlisis de l’Institut Nacional de Toxicologia de Sevilla eren erronis, ni la continuació de l’onada de violacions a la zona van fer modificar la Sentència a l’Audiència Provincial, bàsicament perquè considerava fonamental la declaració d’una de les víctimes que pel que sembla el va identificar com l’autor d’un dels crims pels quals va ser acusat. No va ser fins l’any 2007 en què es va detenir al veritable autor d’aquestes agressions sexuals, i altres tantes, que Ricardi va poder ser exculpat i aconseguir la seva llibertat (2008). El 2010 els seus advocats van aconseguir que fos indemnitzat per l’Estat en una mica més de mig milió d’euros (555.600 €) per les conseqüències de passar 4.630 dies a la presó, indemnització que va ser duplicada el 2012 per l’Audiència Nacional, superant el milió d’euros (es reclamaven 10) i convertint-se en la major indemnització per error judicial dictada mai a l’estat espanyol. Ricardi va manifestar: “cap indemnització mereix el malson que tant ell com la seva família van patir després de ser injustament condemnat per una sentència errònia“.

La pena de presó a una persona que més tard resulta ser innocent, la pèrdua de proves en jutjats o tribunals, els retards indeguts dels processos judicials o són alguns dels supòsits que poden donar lloc a indemnitzacions per funcionament anormal de l’Administració de Justícia .

Quan els afectats per alguna d’aquestes causes aconsegueixen demostrar el dany causat per l’actuació judicial, es pot exigir responsabilitat patrimonial amb càrrec a l’Estat mitjançant el procediment administratiu previst en els articles 139 i següents de la Llei 30/1992, modificada posteriorment per la Llei 4/1999 i el Reial decret 429/93, en reclamació dels danys i perjudicis en béns i/o drets ocasionats per actuacions de l’Administració en els supòsits previstos en la Llei orgànica del poder judicial (Arts. 293 i 294) que el afectat no ha de suportar, dirigint la seva petició indemnitzatòria directament al Ministeri de Justícia.

negligencia-2Per poder tenir accés a aquestes indemnitzacions, el dany al · legat ha de ser efectiu, individualitzat i avaluable econòmicament i tenir una relació de causalitat directa, immediata i exclusiva amb el funcionament anormal de l’òrgan judicial, i l’acció ha de ser exercida dins del termini d’un any des que es té coneixement del dany i, en general, dels elements d’ordre fàctic i jurídic el coneixement és necessari per a l’exercici de l’acció (STS, Sala 3a, 2000.03.21), que en els casos de presó preventiva indeguda es s’inicia quan l’interessat tingui coneixement de la fermesa de la sentència absolutòria o des del dictat de la sentència quan s’ha retirat l’única acusació (SAN, Sala del Contenciós Administratiu, Secció. 2a, 11.11.2008).

La Llei orgànica del poder judicial distingeix entre l’error judicial, el funcionament anormal de l’Administració de Justícia (292 i 293 LOPJ) i la presó preventiva indeguda (294 LOPJ).

L’error judicial és la conseqüència de l’adopció de resolucions judicials no ajustades a dret, ja sigui per la incorrecta aplicació de la norma jurídica o per la valoració equivocada dels fets o omissió dels elements de prova que siguin essencials. La reclamació d’indemnització per causa d’error haurà d’anar precedida d’una decisió judicial que expressament ho reconegui i no obstant aquesta prèvia decisió podrà resultar directament d’una sentència dictada en virtut d’un recurs de revisió, en qualsevol altre cas, l’acció judicial per al reconeixement de l’error s’ha d’instar inexcusablement en el termini de tres mesos a partir del dia en què va poder exercitar, deduint la pretensió de declaració de l’error davant la Sala del Tribunal Suprem corresponent al mateix ordre jurisdiccional que l’òrgan a qui s’imputa l’error. El procediment per substanciar la pretensió serà el propi del recurs de revisió en matèria civil, sent parts, en tot cas, el Ministeri Fiscal i l’Administració de l’Estat, i el Tribunal dictarà sentència definitiva, sense possibilitat de recurs, en el termini de quinze dies, amb informe previ de l’òrgan jurisdiccional a qui s’atribueixi l’error. Òbviament, no és procedent la declaració d’error contra la resolució judicial a la qual s’imputi mentre no s’hagin esgotat prèviament els recursos previstos en l’ordenament i la mera sol · licitud de declaració de l’error no impedirà l’execució de la resolució judicial a la qual aquell es imputi.

Per la seva banda, es denomina funcionament anormal a tot allò que és conseqüència de l’activitat irregular dels serveis judicials que constitueixen l’estructura de l’Administració de Justícia, com, per exemple, la pèrdua o deteriorament de béns que es trobin sota la custòdia de òrgans judicials o també les dilacions indegudes en la tramitació del procés judicial.

La presó preventiva indeguda és aplicable als qui després d’haver patit siguin absolts posteriorment o es dicti interlocutòria de sobreseïment lliure, en ambdós casos per inexistència del fet imputat[3], sempre que se’ls hagi causat perjudicis (si és que la pròpia pena de privació preventiva de llibertat algun jutge considera que no és un perjudici o un dany en si mateixa). En aquests casos, la quantia de la indemnització dependrà del temps de privació de llibertat i de les conseqüències personals i familiars que s’hagin produït.

Es dóna la circumstància que com a conseqüència de dues sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans (STEDH de 2006.04.25, assumpte PUIG Pañella c. Espanya, n ° 1483-1402, i de 13.07.2010, assumpte Tendam c. Espanya, n ° 25720/05), que condemnaven l’Estat Espanyol a la reinterpretació de l’article 294 LOPJ, en el sentit que era contrari a la Convenció de Drets Humans distingir a l’efecte d’innocència a una persona absolta per falta de participació acreditada en el fet que se li hagués atribuït, d’una altra que ho fos per manca de prova de la seva participació, el Tribunal Suprem respon, en dues sentències de 23 de novembre de 2010 (recursos de cassació números 4.288 / 2006 i 1.908 / 2006) amb el canvi de criteri jurisprudencial que des del 1989 s’aplicava indemnitzant amb criteri objectiu els casos de presó preventiva per inexistència objectiva i, amb interpretació extensiva de l’art. 294 de la LOPJ, també els casos d’inexistència subjectiva, per únicament els d’inexistència del fet imputat, és a dir, limitant l’àmbit d’aplicació del 294 únicament als supòsits de reclamació de responsabilitat patrimonial amb suport en sentència absolutòria o interlocutòria de sobreseïment lliure quan aquest pronunciament es produeixi perquè objectivament el fet delictiu ha resultat inexistent (inexistència objectiva), remetent la reclamació dels altres casos de presó preventiva indeguda al ardu procediment del 293 de la LOPJ, que requereix de sentència judicial expressa prèvia del Tribunal Suprem que reconegui l’error judicial que la va provocar, doctrina confirmada per diverses sentències posteriors, entre elles la STS de 24.05, 7, 14, 20 i 27.06, 11, 19, 21.07, 30.09, 10 i 14.10, 8.11 i 23.12 del 2011 i 3, 17 , 24.01, 14, 21, 28.02, 21.05 i 25.09 del 2012 entre d’altres[4].

Un dels casos més notoris del nostre panorama judicial en què l’aplicació d’aquesta nova doctrina ha generat més contrarietat, és el de la desestimació de la reclamació de quatre milions d’euros de Dolores Vázquez pel temps que va estar a la presó com a sospitosa d’la mort de la jove Rocío Wanninkhof. La Sala del Contenciós-administratiu de l’Audiència Nacional ha rebutjat indemnitzar pels 519 dies que va romandre a la presó (entre el 7 de setembre de 2000 i el 8 de febrer de 2002), recordem que al setembre de 2001 va ser condemnada a 15 anys de presó per un jurat popular i posteriorment absolta de l’assassinat pel qual va ser finalment condemnat el britànic Tony King, per considerar que la demanda es va basar en l’article 294 de la Llei orgànica del poder judicial en lloc del 293, que contempla l’error judicial, realitzant un detallat anàlisi d’aquest article amb cita de la doctrina i jurisprudència actual i anterior als canvis provocats per les sentències del TEDH, Sentència de l’Audiència Nacional, Sala Contenciós-Administratiu, Seccion Primera, de 16 d’octubre del 2012.

En qualsevol cas, s’ha de tenir en compte que en cap cas hi haurà lloc a la indemnització quan l’error judicial o el funcionament anormal de l’Administració de Justícia fora causat per la conducta dolosa o culposa del perjudicat i que la mera revocació o anul · lació de les resolucions judicials no pressuposa per si sola el dret a indemnització.

[1] Dades corresponents a l’informe del Consejo General del Poder Judicial La Justicia Dato a Dato del 2013

[2] El 1995, després d’una llarga campanya d’Amnistia Internacional, Espanya aprovava, amb l’acord final de tots els partits polítics, la Llei Orgànica 11/1995, de 27 de novembre, que abolia la pena de mort en temps de guerra, i amb la ratificació el 16 de desembre del 2009 del Protocol 13 al Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals, que estableix l’abolició de la pena de mort en qualsevol circumstància, es confirmava la voluntat del poble espanyol d’expulsar aquesta forma de condemna del nostre sistema jurisdiccional i administratiu. No obstant això, segueixen existint critiques de diverses ONG que denuncien que mentre a la majoria de països del món la prohibició de la pena de mort obra expressament esmentada en les seves constitucions, a Espanya la Constitució segueix existint la menció a la mateixa quan el que hauria d’expressar és la seva expressa prohibició.

[3] Des de la STS, Sala Tercera, de 27.01.1989, a la qual li van seguir moltes altres després, com les de 22.3, 27.4 i 2 i 30.061989 i 24.01.1990, es venia entenent pel Tribunal Suprem que l’art. 294 de la LOPJ era d’aplicació tant als supòsits d’”inexistència objectiva” del fet imputat pel qual es va decretar la presó provisional (supòsit que abastava els casos en què no hagués existit materialment els fets delictius i també aquells en què existint els fets aquests fossin atípics), com als d’”inexistència subjectiva” (supòsits en què resultés provada la manca de participació de l’inculpat, processat o acusat en el fet que se li hagués atribuït, és a dir, fet delictiu existent amb prova de no haver-hi participat) excloent, com a causa de responsabilitat patrimonial de l’Estat, els supòsits de presó preventiva seguits de sentència absolutòria per manca de prova de la participació de l’afectat (“in dubio pro reo”) o l’absolució per concórrer causes d’exempció de la responsabilitat criminal, ja sigui per exclusió de l’antijuridicitat, de la imputabilitat, de la culpabilitat o de la punibilitat, o, en termes més generals, quan existissin causes de justificació o d’inimputabilitat, doctrina que dóna un tomb de 180 º el 2010 arran de la STS de 23.11.2010.

[4] La STS de 14.02.2012 -recurs n ° 5.351 / 2010- resumeix la doctrina exposada declarant que: “És evident que amb aquest canvi de doctrina queden fora de l’àmbit de la responsabilitat patrimonial emparada per l’art. 294.1 de la LOPJ aquells supòsits d’inexistència subjectiva que fins ara venia reconeixent la jurisprudència anterior, però això resulta imposat pel respecte a la doctrina del TEDH que venim examinant juntament amb l’esmentada impossibilitat legal d’indemnitzar sempre que hi ha absolució. D’altra banda, això no resulta estrany als criteris d’interpretació normativa si tenim en compte que el tantes vegades citat art. 294.1 de la LOPJ conté un supòsit específic d’error judicial, que queda exceptuat del règim general de prèvia declaració judicial de l’error establerta en l’art. 293 de la LOPJ i apareix objectivat pel legislador, davant la idea de culpa que envolta la regulació de la responsabilitat patrimonial pel funcionament de l’Administració de Justícia en tant es refereix al funcionament anormal de la mateixa, de manera que una interpretació estricta de les seves previsions es justifica per aquest caràcter singular del precepte.

Ha d’afegir-se que això no suposa deixar desprotegides les situacions de presó preventiva seguida de sentència absolutòria o interlocutòria de sobreseïment lliure que eren indemnitzades com inexistència subjectiva a l’empara d’aquell precepte, sinó, més aviat, que amb la modificació del criteri jurisprudencial tals reclamacions han de remetre’s a la via general prevista en l’art. 293 de la LOPJ”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *