La responsabilitat patrimonial de les administracions locals davant els accidents de trànsit

La responsabilitat patrimonial de les administracions locals davant els accidents de trànsit

Marc Legal

La responsabilitat patrimonial de l’administració ve regulada en l’article 139 a 146 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, reformada per la Llei 4/1999, de 13 de gener. Ara bé, el principi de responsabilitat de l’Administració ve contemplat en l’article 106.2 de la Constitució Espanyola, amb caràcter general i únic per al conjunt de les administracions públiques. A més també ve regulat en l’article 121 de la Llei d’Expropiació Forçosa.

La responsabilitat de les entitats locals ve atribuïda per l’article 54 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les Bases del Règim Local, i per l’article 223 del Reial Decret 2568/1986, de 28 de novembre, per qual s’aprova el Reglament d’Organització, Funcionament i Règim Jurídic de les Entitats Locals; que estableixen que les entitats locals respondran directament dels danys i perjudicis causats als particulars en llurs béns i drets com a conseqüència del funcionament dels serveis públics o de l’actuació de les seves autoritats, funcionaris o agents en els termes que estableix la legislació general sobre responsabilitat administrativa.

accidentes-vias-publicasAquesta responsabilitat és objectiva, independent de la culpa o dol de les autoritats, funcionaris i agents de l’executiu, que exigeix l’efectiva realitat d’un dany o perjudici que sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics en una relació directa de causa a efecte, però que apareix fundada en el concepte tècnic de “la lesió”, entesa com a dany o perjudici antijurídic que qui el pateix no té el deure jurídic de suportar.

Al fil de l’exposat, en síntesi, la il · licitud del dany no requereix d’una prèvia il·licitud en l’acció o omissió d’algun òrgan administratiu, perquè encara que la intervenció administrativa és perfectament lícita i permesa per la llei, no hi ha raó o cap títol pels quals la pròpia llei autoritzi a l’Administració per atribuir a la víctima, i només a ella, les conseqüències perjudicials de l’acció o omissió.

 La cobertura patrimonial de tota mena de danys que els administrats pateixin en els seus béns a conseqüència del funcionament dels serveis públics, inclou la total activitat administrativa, abastant, per tant, tot el trànsit ordinari de l’administració. Per aquest motiu quan es produeixi un dany en el patrimoni d’un particular, sense que aquest vingui obligat a suportar en virtut d’una disposició legal o vincle jurídic, cal entendre que s’origina l’obligació de rescabalar per part de l’Administració.

Els requisits exigibles són:

1.    Que el dany sigui efectiu, individualitzat i econòmicament avaluable.

2.    Que sigui conseqüència del funcionament, normal o anormal dels serveis públics en una relació directa, exclusiva i immediata de causa-efecte, sigui quin sigui el seu origen.

3.    Que no s’hagi produït per força major o no hagi caducat el dret a reclamar pel transcurs del temps que la Llei 30/92 estableix.

Assenyala també la jurisprudència que, per accedir a una reclamació per responsabilitat patrimonial de l’Administració Pública ha d’intervenir una relació directa, immediata i exclusiva de causa-efecte entre l’acte de l’Administració i el dany que aquest acte ha produït, sent necessari que hi hagi un acte o una omissió de l’Administració Pública i un dany derivat d’elles efectiu, real, avaluable econòmicament i individualitzat, la qual cosa suposa l’existència (activa o passiva) d’una actuació administrativa, amb resultat danyós i relació de causa a efecte entre aquella i aquesta; incumbeix la seva prova a qui la reclami, alhora que és imputable a l’Administració la càrrega referent a l’existència de força major, quan s’al·legue com a causa d’exoneració.

Alguns supòsits de responsabilitat patrimonial de l’administració local per accidents vinculats al trànsit de vehicles de motor.

Són diversos els exemples en què la jurisprudència ha hagut de dirimir referent a la Responsabilitat de l’administració pública local en els supòsits d’accidents de circulació i si bé la major part de les sentències basen els seus errors en l’anàlisi detallada dels requisits explicats , és la casuística i les particularitats concretes de cada cas i en cada supòsit diferent la que finalment determina l’existència o inexistència de la responsabilitat, i per això s’ha de prestar tota l’atenció a totes circumstàncies concurrents per defensar l’estimació o la desestimació de les reclamacions.

tochos2En els supòsits d’obres a la via pública, per exemple, la defectuosa senyalització de l’obra en la via és un dels principals elements que la jurisprudència presta atenció per dirimir si la responsabilitat pot ser atribuïda a l’administració, ja que en la majoria de els supòsits on hi ha un contracte s’estableix amb caràcter general l’obligació del contractista d’indemnitzar tots els danys i perjudicis que es causin a tercers (oa la pròpia administració) com a conseqüència de l’execució o explotació de les obres, sigui per defectes i insuficiències tècniques del projecte o pels errors materials, omissions i infraccions de preceptes legals o reglamentaris en que el mateix hagi incorregut, si bé el mateix règim normatiu estableix que quan els danys i perjudicis hagin estat ocasionats com a conseqüència immediata i directa d’una ordre de l’Administració , serà aquesta responsable dins dels límits assenyalats en les lleis, sent també responsable l’Administració dels danys que es causin a tercers com a conseqüència dels vicis del projecte elaborat per ella mateixa en el contracte d’obres o en el de subministrament de fabricació. En aquests supòsits els tercers podran requerir prèviament, dins de l’any següent a la producció del fet, l’òrgan de contractació perquè aquest, escoltat el contractista, es pronunciï sobre a quina de les parts contractants correspon la responsabilitat dels danys.

No obstant això, l’obligació de mantenir les vies públiques en condicions adequades de senyalització per garantir la seguretat viària correspon al titular de la via, és a dir, a l’Ajuntament, d’acord amb el que disposa l’art. 139 del Reglament General de Circulació, de manera que molts tribunals no acceptaran l’escut de la Llei de Contractes de les Administracions Públiques en aquests supòsits, sigui per l’obligació legal directa, sigui per la “culpa in vigilando” que com a responsable últim de la bona execució i control de les seves facultats delegades per contracte o per ostentar la competència de vigilància de l’estat i conservació de les vies públiques tant durant la realització de les mateixes com després d’executades, tal com han establert, entre altres, les sentències del Tribunal Suprem, Sala Tercera, del Contenciós-administratiu, Secció 4a, Sentència de 21.07.2011, rec. 1526/2010, del TSJ Extremadura, Sala del Contenciós-administratiu, de 14.11.2011 o TSJ Aragó, Sala del Contenciós-administratiu, Secció 2a, de 23.11.2006, entre d’altres.

Més exigent és la jurisprudència en els casos d’accident de circulació per existència de grava a la calçada. Moltes són les sentències que no obstant donen per acreditada l’existència d’aquesta irregularitat consideren que el nexe causal es trenca per la no adequació de l’usuari a les condicions de la via. Així la STS, Sala Tercera, del Contenciós-administratiu de 07.10.2011, Secció 4a, o la STSJ Canàries de Las Palmas de Gran Canària, Sala del Contenciós-administratiu, Secció 1a, de 18.02.2011.

tochos3També en els supòsits d’existència de fang a la calçada exigiran una exquisida prova del nexe causal. En un supòsit que va estudiar el Tribunal Suprem en la Sentència de la Sala 3a, de 9.12.2002, es va resoldre que la bolcada va ser causada per una distracció del conductor, de 70 anys, i no del fang, ja que la carretera, en ser d’ús agrícola, estava molt poc transitada i es circulava a velocitat moderada, de manera que, si el conductor hagués posat atenció, no hauria tingut cap problema per esquivar el fang. No obstant això, en la STSJ País Basc, Sala del Contenciós-administratiu, Secció 3a, de 24.10.2006 es constata la presència de “fang i aigua” en una carretera com a conseqüència de l’acció d’uns camions que van a unes obres properes titularitat de l’Autoritat Portuària i es condemna a l’administració a la indemnització d’un motorista que pateix un accident.

En els supòsits d’accident de trànsit ocasionat per l’existència d’aigua a la calçada, normalment es considera que hi ha concurrència de culpes en aquells supòsits on la causa de l’accident es deu a embassaments o tolls d’aigua en calçades i carreteres deguts a intenses pluges, on extremar les precaucions en la conducció mai és suficient, però hi ha també alguns casos curiosos, com el de la STSJ Regió de Múrcia, Sala del Contenciós-administratiu, Secció 2a, de 31.10.2003 en la qual resol un cas en què les acumulacions d’aigua es deuen al reg per aspersió d’una zona enjardinada pròxima, i condemna l’Administració local tenint en compte que corresponia als serveis tècnics de la mateixa vetllar posant els mitjans personals i materials necessaris al seu abast, perquè les vies públiques es trobin en les degudes condicions de seguretat (art. 25 de la LBRL 7/85, de 2 d’abril), però, també condemna la víctima per conducció negligent.

Diu la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, Sala del Contenciós-administratiu, Secció 2a, Sentència de 23.01.2007, que hauria responsabilitat patrimonial de l’Administració quan els danys soferts en un vehicle són ocasionats pel despreniment d’una bola de granit col·locada com piló a la vorera, que cau rodant i colpeja al vehicle. La responsabilitat es produeix pel mecanisme de “la culpa in vigilando” de l’Ajuntament a ometre la deguda inspecció de la via pública essent responsable que tots els elements que es trobin en els espais municipals estiguin en les degudes condicions.

De la mateixa manera, el Tribunal Superior de Justícia d’Extremadura, Sala del Contenciós-administratiu, Sentència de 30.01.2004, va assenyalar que l’Administració era responsable i havia d’indemnitzar pels danys i perjudicis ocasionats a un conductor que va xocar contra un piló col·locat per l’Ajuntament en la calçada. Els danys soferts són conseqüència d’un funcionament anormal de l’Administració, que ha col·locat un petit pal a la calçada, prop d’una corba, sense senyalització, sense avís de prohibit aparcar i sense pintar la zona de la vorera afectada.

Tracte a part mereixen les taques d’oli a la calçada. A part de les habituals apreciacions generals sobre el nexe causal entre l’existència d’aquestes taques i l’accident, el debat d’aquests supòsits s’ha de centrar en la immediatesa o no de l’abocament i en la prova de la suficiència o no de la freqüència en les tasques de vigilància a la via pública on es produeix el sinistre. La immediatesa de l’abocament podria derivar la responsabilitat al Consorci de Compensació d’Assegurances, i la prova clara de la suficiència de la freqüència en les tasques de vigilància la simple acreditació que l’administració ha complert amb la seva funció i servei i que no se li pot exigir més enllà d’allò impracticable, trobant per això una infinitat de sentències en què s’arriba a determinar la responsabilitat en funció de les hores que una determinada taca es va mantenir a la calçada. En qualsevol cas, és al reclamant a qui correspon la càrrega de la prova sobre les qüestions de fet determinants de l’existència, de l’antijuridicitat, de l’abast i de la valoració econòmica de la lesió, així com del substrat fàctic de la relació de causalitat que permeti la imputació de la responsabilitat a l’Administració i a l’Administració titular del servei la prova sobre la incidència, com a causa eficient, de l’acció de tercers, excepte en el supòsit de fet notori; en el cas de ser controvertit, li correspon, també, a l’Administració l’acreditació de les circumstàncies de fet que defineixin l’estàndard de rendiment ofert pel servei públic per evitar les situacions de risc de lesió patrimonial als usuaris del servei derivades de la acció de tercers i per reparar els efectes danyosos, en el cas que es actuen aquestes situacions de risc (STS de Catalunya, Sentència núm. 132/2006 de 3 febrer).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *